Mare de Déu els hi desitja unes bones festes

(ja els aviso que el text és extens, els avanço que la conclusió final és que tinguin bones festes i tal)


L’altre dia vaig sopar amb una d’aquelles persones que saben molt i tot d’un tema. Del seu tema. Un tema que a mi, personalment no em toca ni de lluny, ni de prop i ni de perfil.
Un tema dels que només els que l’han estudiat en saben. Els altres, gaudim de la ignorància que Déu nostrusenyor ens va concedir en segons quins camps. Així doncs, ens limitem a escoltar i a opinar quan la nostra aportació pot tenir algun valor interessant i/o distintiu a la opinió mare que es relata.

Tals persones no suporten ser contradites en el seu camp. Però semblen escoltar la opinió superficial i externa d’una persona aliena al seu entorn.

Hi ha persones que es creuen amb la veritat absoluta, i que d’aquesta manera, és donen la llicència de menysprear als que els hi importa molt poc el subjecte del qual ara en descobert que viuen per.

Em fan gràcia les incongruències (que no hipocresies).

Aquesta persona, amb la seva experiència externa a la península dins del seu camp, em volia fer veure que aquí tot era pitjor. Que aquí no es feia res per aquesta causa. Causa que totalment respecto, però on la meva ètica i/o experiència fa que deixi en un terme força allunyat al que serien les meves preferències d’acció. Quan se li va comentar que segurament tenia part de raó, però que al món hi havia coses molt més importants i/o destacables per les que moure fils, gairebé se’ns posa a plorar.

Exaltada ens va comentar que si estàvem cegues, si no veiem que per exemple, totes vestíem igual. Aquí amics, l’associació del seu tema/causa/leitmotive amb tal afirmació banal em van sorprendre. I després de tal interessant conversa prèvia, em va semblar trist concloure la conversa amb tal idea.

Vaig reafirmar que tan aquí com a allà, tots som iguals.

Iguals d’estúpids.

Uns per creure’s alternatius, uns per creure’s moderns, altres per creure’s conservadors i altres per creure’s superiors a tots aquests.

Estic encara buscant el perquè d’aquestes veritats absolutes de quan algú ve de fora.

Una cosa és creure que fora es viu millor, que és diferent i que la gent “allà” és genial. Perquè no reconeixen que és una realitat paral•lela? I que com a tal, encara – els hi agradi o no- en mantenen una altra que no es mou?

Jo vaig marxar. Prou lluny per prendre l’aire amb tranquil•litat i renovar-lo. Per veure les coses des d’una altra perspectiva. Sóc conscient de tot el viscut, de l’après i del que he deixat; però el que he guanyat és tan gran que no perdo el temps renegant en el que allò era i ara aquí, no és. No té cap sentit fer-ho.

La gent no és conscient del que té, no fot més que queixar-se, envellir de jove. Amargar-se.

Venen, pensant que quan han tornat el (que era el seu) món ha canviat. La seva família s’interessa pel seu tema vital de dia a dia, i es troben que els hi fan preguntes que ara, els ofenen. Escolten als seus amics parlar de les mateixes tonteries i ara, es pregunten com han pogut créixer junts.

Persones que ara per nadal, si no haguessin pogut tornar enyorarien els canelons i les discussions familiars de l’hora del carajillo i s’enfadarien si no els truquessis.
Però ara, aquí, no ens paren d’explicar com desitjarien estar allà, com de diferent n’és tot.


A tot això...

Senyores i senyors, gaudeixin d’aquests dies sense subnormalitats. Guardin la mala llet per altres dies de l’any. Apreciïn el que tenen i als que tenen al seu voltant ara que hi són.

Deixin-se de protagonismes. Brindin, mengin, cardin i abracin que sempre és bonic i fa nadal.